La Pedra en Sec a La Fatarella
La Pedra en Sec a La Fatarella
Xavier Rebés d’Areny-Plandolit
2a edició. Febrer 2003
Preu: 15 euros (tapa dura) / 12 euros (tapa tova)
Un llibre imprescindible per al coneixement de la pedra en sec a la Fatarella, que mostra els diferents tipus de construccions que hi podeu trobar: cabanes, marges, camins, basses, pous, sínies, etc. Amb fotos i dibuixos i textos planers i un vocabulari bàsic.
El seu autor és arquitecte i president de la Fundació el Solà.
La Fatarella és un poble de la comarca de la Terra Alta vinculat des de sempre al món rural. En recórrer el seu territori, veiem un paisatge humanitzat, dissenyat amb nombroses construccions perfectament integrades en l’entorn on el seu element bàsic és la pedra. Aquestes construccions neixen de les necessitats d’un poble que fou alhora agrícola, ramader i constructor.
Entre les tasques del pagès hi havia la “d’apanyar” pedra. Quan minvava la feina del camp, generalment a l’estiu, el pagès es dedicava a aixecar un conjunt de construccions, tant dins com fora del poble, anomenades de pedra en sec. El seu nom indica una tècnica constructiva consistent a col·locar les pedres —més o menys grans, més o menys treballades— agermanades les unes amb les altres sense cap altre material que les uneixi.
ÍNDEX
1. Construccions que conformen el paisatge
Els camins
Els camins són com les venes del territori, que arriben pràcticament arreu. No hi ha cap parcel·la que no tingui un camí, més o menys important, per acceir-hi.
En un terreny tan argilós i abrupte com el nostre, és molt difícil de transitar en temps de pluges pels camins que, en cas de fortes pendents, quedarien erosionats ràpidament per l’aigua o pel pas d’animals, vehicles i persones. És per això que molts camins, i sens dubte els més importants, estaven empedrats.
L’empedrat es feia col·locant pedres, normalment de costat, perpendiculars al sentit del pendent del camí. Amb els desaigües i les vorades es canalitzaven els corrents d’aigua per tal de protegir-lo.
La circulació, per aquests camins, dels nous sistemes de transport com són els cotxes, les motos i els tractors, n’ha provocat el deteriorament; les noves tècniques de pavimentació, com ara pisos de grava i quitrà, han acabat amb la construcció de nous empedrats, i ja ni tan sols es conserven els existents.
Els marges
Les terres en pendent són difícils de conrear ja que estàn sotmeses a una gran erosió a causa de les pluges, de vegades torrencials, molt freqüents en el nostre clima; a més, el ràpid escorriment dificulta l’adob del sòl.
Per aquesta i altres raons, s’aixecaven unes parets de pedra perpendiculars al pendent que creaven unes terrasses anivellades, perfectament aptes per treballar. Aquestes parets són els bancals, que donen lloc a les terrasses. En desbrossar els terrenys verges per fer-los conreables, sortien moltes pedres que s’anaven traient amb l’ajut d’alçaprimes, unes palanques que podien ser de ferro, però moltes vegades eren de troncs o rames de roure o de carrasca. La utilització de la pedra en els bancals resolia la qüestió estructural i alhora l’emmagatzemament.
Parets i amuntegaments
En llocs planers, la pedra que s’extrau a l’esbrossar el terreny s’utilitza per aixecar murs per delimitar la finca, per separar-la d’un camí o per protegir-la del vent.
Generalment són murs de dues cares, de poca altura i d’una amplada variable. En algun cas es redueix a una filera de lloses posades de costat. Allí on la quantitat de pedra és molt abundant, es poden apreciar uns murs que superen el seu paper delimitador de finques; per llurs dimensions s’endevina fàcilment que no són més que dipòsits o magatzems de pedra. La pedra ben col·locada ocupa menys espai que si és simplement amuntegada. Per això els magatzems de pedra tenen aparença de mur, ja que les cares exteriors estan alineades de la mateixa manera que en un mur o un bancal.
De vegades s’aprofita un racó de la finca per amuntegar la pedra, que adopta formes diferents.
A La Fatarella, quan parlem de bancals no ens referim només als que hem definit anteriorment, sino també a totes aquelles construccions de pedra, encara que la seva funció sigui una altra.
Construccions de recer
Els masos
Els masos són les construccions de recer més complexes del nostre territori, en les que es feia vida més o menys perllongada durant diferents èpoques de l’any.
La més comuna és la de planta rectangular de dues altures, generalment adossada a un marge de manera que cada planta té accés independent des de l’exterior. El pis superior es troba davant de l’era i és l’habitacle del pagès i el magatzem de les eines i les collites; en el pis inferior es troben el corral i el pallar pels animals.
La coberta és a una sola aigua essent la pendent del marge. Generalment es recull l’aigua mitjançant un canal per conduir-la a la cisterna.
El pis está fet mitjançant un embigat de troncs de pi sobre el qual es col·loca una solera de guix. Aquesta solera pot descansar sobre petites voltes, sobre lloses o sobre canyís. A la coberta, sobre del entrebigat de troncs, es col·loquen unos canyissos sobre dels quals descansen les teules.
A partir d’aquest tipus tan simple de mas, es poden trobar altres tipologies, de diferent grau de complicació, que afegeixen elements com patis, corrals o perxes.
Les cabanes
S’anomena cabana a la construcció de pedra en sec adossada normalment al marge d’una terrassa o un bancal, amb una coberta de volta de mig punt, tota de pedra, que pot arrancar del terra o d’unes parets laterals de poca alçada anomenades peus.
Per sobre de la volta se solia posar una mà de calç o argamassa per donar-li solidesa i impermeabilitat; després es tapiava amb terra argilosa perquè no entrés l’aigua per entre les pedres, i es plantaven lliris blaus o safrà per fixar-la.
Sembla que aquestes construccions neixen de la necessitat d’adequar un espai cobert apte per refugi de persones o animals, per guardar les eines i per assecar els fruits; en aquest cas, la cabana havia d’estar orientada al sud per estar ben assolellada.
Els perxes
S’anomenen perxes totes les construccions rudimentàries aixecades amb la tècnica de la pedra en sec, de planta rectangular, amb una coberta diferent de la de volta.
Com en el cas de les cabanes, s’utilitzen per a assecar fruits, i en aquest cas estan orientades al sud, o com a refugi, i en aquest cas l’orientació pot ser qualsevol altra.
La coberta està feta de bigues de fusta, generalment troncs d’ametller o d’oliver, que suporten els elements d’impermeabilització fets amb rames, terra argilosa, lloses o teules.
Els perxes per a assecar fruits solen tenir dues parets laterals i la coberta a una sola aigua, que desballesta sempre cap enrere per facilitar l’entrada del sol.
Els que s’utilitzen de refugi solen ser a dues aigües, amb una biga al mig de les dues parets, que descansa sobre la paret posterior i sobre una llinda col·locada entre les dues parets laterals, a la façana davantera.
Construccions relacionades amb l’aigua
Les mines
Per millorar la captació de l’aigua d’una font, es construien les mines, que eren unes galeries fetes de pedra en sec i pensades per aconseguir una major superfície de captació i millorar la conducció a l’exterior.
La construcció consisteix a fer una canalització al més fonda possible a base d’una solera i dues parets paral·leles de pedra en sec, cobertes amb lloses planes o amb volta, i amb una sortida pel marge mitjançant un forat que, de vegades, està protegit per una cabana.
En el nostre territori, on les fonts són molt escasses, aquestes mines són molt petites, però no per això deixen de requerir una construcció molt acurada.
Els elements que van associats a les mines poden ser semblants als dels pous, és a dir, canalitzacions de pedra, piles i piletes, i aquí quasi sempre hi ha safareig, que és un dipòsit generalment a cel obert, fet de pedra en sec i impermeabilitzat en el seu interior amb un arrebossat de calç.
Els pous
Bàsicament consisteixen en un forat profund recubert de pedra en sec que capta les aigües subterrànies i en els mecanismes per extraure l’aigua. Els pous solen anar associats a l’horta de petit tamany pel consum familiar.
La secció del pou és circular-allargada, la forma que s’adapta millor al mecanisme d’extracció d’aigua.
Aquest mecanisme consta d’una roda que gira al voltant d’un eix que descansa sobre les parets laterals del pou. La roda és accionada per un animal (mula o ase) que va donant tombs al pou i que, per la força que transmet, fa moure els engranatges.
La roda fa de guia d’unes cordes d’espart anomenades sàmia, que pengen fins al nivell de l’aigua, a les quals van subjectes uns recipients de ceràmica anomenats cadufos, que s’omplen quan giren per sota de l’aigua i es buiden en una pileta quan giren per sobre de la roda.
Són interesants els elements que solen acompanyar aquestes construccions, com les piles i piletes (pedres de diferent mida, buidades per a contenir l’aigua), els marges circulars que envolten el pou per donar-li més altura, les conduccions fetes amb pedres acanalades, els safarejos per emmagatzemar l’aigua, etc.
Les basses
Les basses són cavitats en el terreny de tamany i formes molt variables, a cel obert i amb les parets recubertes de pedra en sec, que serveixen per recollir l’aigua de pluja perquè puguin beure els animals i les persones.
Si les basses són profundes, a la mateixa paret es construeix una escala per accedir al fons quan disminueix el nivell de l’aigua.
És important la manera de portar a terme la captació de l’aigua (mitjançant una petita conca feta a dretcient o aprofitant la cuneta d’un camí) i l’elecció del terreny (com més argilós sigui, millor) per assegurar una bona impermeabilitat.
Hi ha basses dins d’algunes finques particulars, però normalment es troben al costat dels camins perquè puguin ser utilitzades per tothom.
En tots els pobles d’aquestes terres hi havia basses dins el poble o prop d’ell; ara pràcticament han desaparegut, per problemes higiènics.
A La Fatarella, el Pla de la Bassa, on es troba la bàscula, és el topònim que ens recorda l’antiga ubicació d’una d’aquestes construccions.
Les cisternes
Les cisternes són construccions fetes de pedra en sec per emmagatzemar l’aigua de la pluja.
Estan soterrades per facilitar l’entrada de l’aigua i per mantenir-la fresca durant l’estiu. A les parets i al sòl es posa una capa de calç per impermeabilitzar-les. Per protegir-les, es corona el dipòsit amb una petita capella, de vegades de volta, de vegades de falsa volta, o simplement amb lloses planes de les quals sovint penja una galleda per extraure l’aigua. Tenen una petita porta de fusta d’accés que serveix també perquè no penetrin en ella la pols o petits animals.
Sovint es troben al costat d’un mas, d’una cabana o d’un perxe, de manera que la coberta d’aquestes construccions fa de captadora de l’aigua de la pluja. No obstant això, també se’n troben algunes d’aïllades, als bancals o al costat d’un marge, d’on s’adequa una petita conca de captació.
Construccions d’usos agrícoles
Els molins de farina
En els molins de farina es transformava el gra en farina mitjançant una maquinària moguda per la força de l’aigua. Podiem haver-los inclòs en l’apartat anterior, però la seva funció específica de transformació de matèries primeres mitjançant un procés preindustrial ens porta a incloure-les en aquest apartat.
En aquestes construccions hi trobem uns elements que responen a la necessitat de captar, emmagatzemar i conduir l’aigua, i d’altres de relacionats amb els mecanismes que permeten moure les dents.
Atès que necessiten un cert cabal d’aigua, solen ser prop de fonts i torrents. Al terme de La Fatarella, a més del molí de Camposines, que s’alimentava d’aigua del riu Sec, la resta de molins són a prop del torrent de Sant Francesc.
Forns de calç i de ges
La calç és un producte utilitzat tradicionalment en la construcció. S’ha usat barrejada amb aigua per pintar (arrebossar) i barrejada amb aigua i argila o arena, per arrebossar les façanes i impermeabilitzar les cisternes i els safarejos.
La calç és òxid de calci que s’obté de la cocció a altes temperatures de pedres calcàries, que aporten l’anomenada calç viva.
Per coure aquestes pedres es construïen els forns de calç, que consistien en uns amuntegaments de pedres molt ben col·locades. A la part inferior s’aixecava una falsa cúpula per adequar l’espai per on s’introduïa la llenya.
El ges, sulfat de calci hidratat, s’obté amb el mateix procés que la calç. Barrejat amb aigua dóna com a resultat una pasta que s’endureix de seguida. Tradicionalment s’ha usat en la construcció per allisar parets, per a fer sòls o per fixar maons.
Els forns d’oli de ginebre
Els forns d’oli de ginebre, com el seu nom indica, servien per obtenir aquests tipus d’oli.
Aquest producte, usat en veterinària i perfumeria, s’obtenia amb la combustió dels troncs d’aquest arbust.
Són unes construccions petites, de planta més o menys circular, assentades sobre una roca en forma de cubeta i amb una coberta en cúpula.
Hi havia una boca por on s’introduïa la llenya per cremar els troncs de ginebre. Aquests troncs desprenien una substància que sortia per un orifici i es recollia en una pileta exterior. Després d’un senzill procés de purificació, s’obtenia l’oli de ginebre.
Les teuleries
Les teuleries són construccions destinades a fabricar teules àrabs, anomenades també teules comunes.
El procés de fabricació consisteix a modelar l’argila per donar-li la forma cònica característica i posar les teules a coure al forn a temperatures molt altes.
A La Fatarella hi ha hagut diverses teuleries, però només en queden les restes d’una, situada al Pinal de Cancana, que segurament no va tenir una llarga vida a causa de la mala qualitat de l’argila de la zona. És una construcció de dimensions considerables, feta de pedra en sec. Al seu costat hi ha altres construccions destruïdes, també de pedra en sec, que havien estat utilitzades pels treballadors de la teuleria i pels animals de càrrega.
Altres construccions
Construccions diverses
Aquest capítol inclou diverse construccions fetes de pedra en sec difícils de catalogar i que completen la mostra.
Segurament, passejant pel terme de La Fatarella, en trobaríem moltes més, però aquí en presentem només algunes com a mostra que, amb la tècnica de la pedra en sec i una mica d’enginy, els nostres avantpassats donaren resposta molt satisfactòria a moltes necessitats.
Volem citar el pou de neu de La Fatarella, que malauradament fou demolit però és recordat encara avui per molta gent del poble i documentat en el llibre Neveres preindustrials (pous de neu), de Ramon Amigó. Era situat a l’entrada del poble. Les pedres de la coberta, sostinguda per dos arcs apuntats, s’utilitzaren per restaurar la Capella, i el pou s’omplí de runes per tal d’evitar accidents.
Els edificis dins el poble
Aquest apartat, més que cap altre, necessitaria ser tractat en un sol llibre, però como ja hem dit, només hem volgut donar una visió general de les construccions de pedra en sec, i els edificis de l’interior del poble també foren construits amb aquesta tècnica fins fa molt poc temps.
Les cases les construïen els paletes, encara que el patró també ajudava en la feina. Es feien amb pedres, però, per tal d’evitar forats i donar més assentament a les parets, es posava terra aubar (un tipus de terra no argilosa) entre elles.
A les façanes, les cases que podien permetre-s’ho econòmicament, feien un argamassat, que consistia a tapar la junta de la pedra amb arena i calç, o un arrebossat a base de guix, arena i calç que li donava una aparença més senyorial.
L’aparició de nous materials de construcció ha acabat amb la utilització de la tècnica de la pedra en sec en la construcció d’aquests edificis.
No obstant això, volem assenyalar la Casa Ecològica, construïda per l’ajuntament de La Fatarella entre els anys 1995 i 1999, en la que s’ha volgut recuperar l’aparença de les construccions típiques de pedra en sec.
