Presentació del conte per Fina Font

Bona tarda a tothom i gràcies per haver vingut.

És una gran satisfacció per a mi poder presentar avui i aquí, a la Fatarella, un conte, envoltada d’amics i acompanyada, en aquesta taula, d’un escriptor de literatura infantil i juvenil, el Pere Martí, i d’un il·lustrador, pintor i artista: el Joan Miró Oró.

El conte que presentem, Xirolet o el beneit, és un conte de tradició oral que jo he transcrit, el Joan l’ha il·lustrat i el Pere ens ha assessorat literàriament. Molts ja l’heu pogut comprar, llegir o fullejar a la parada de llibres que muntem any rere any per Sant Jordi, la festa del llibre. En aquesta mateixa data celebrem, també, un concert organitzat per l’Escola de Música en memòria de Toni Pellissa.

Aquesta festa de llibres, roses i música, a la Fatarella la celebrem sempre en diumenge, perquè hi pugui participar més gent i sigui ben lluïda. Enguany ha coincidit amb la vespra de la data oficial, el 23 d’abril és demà. Així ho podrem celebrar dues vegades.

Entre els moltíssims llibres que es publiquen, l’any 2005 només de literatura infantil i juvenil se’n van editar 11.765 títols a l’estat espanyol; n’heu pogut triar i remenar uns quants, avui, a la parada que els xiquets i xiquetes de l’escola, amb la col·laboració dels pares i mares i dels mestres, ens han seleccionat.

Entre aquests llibres, a més del conte del Xiro­let, els llibres del Pere Martí i els de l’escriptora neozelandesa Margaret Mahy, premi Andersen 2006, per nomenar-ne uns de coneguts, hi havia llibres d’una petita editorial d’Andorra que es diu Límits i que publica llibres traduïts al català de totes les llengües del món, actual­ment unes sis mil, moltes en perill d’extinció. Un dels llibres que ha traduït del francès al català és AMKUL·LEL, EL NEN FULL de l’escriptor de Mali AMADOU HAMPATÉ BA. En aquest llibre, l’autor escriu les seues memòries d’infantesa i adolescència, però de fet va dedicar tota la seua vida a recollir les tradicions orals de la seua cultura. Ell diu: «A l’Àfrica, quan un vell mor, una biblioteca es crema».

Aquesta referència va molt bé per parlar del conte del Xirolet, un conte de tradició oral, que vol dir que ha passat d’una generació a l’altra sense ser escrit. Pares i mares, iaios i iaies els memoritzaven i els explicaven als més petits. Això ha passat arreu del món, i no va ser fins a finals del segle xix que van prendre forma de llibres. Ens en parlarà més extensament el Pere Martí, que en sap molt, d’aquests temes.

Quan tenia 80 anys, un iaio de la Fatarella que feia de pagès, l’oncle Josep de cal Fuster, que de ben segur que l’havia explicat als seus fills, néts i besnéts, ens va explicar el conte del Xirolet de viva veu i jo el vaig transcriure. Una part d’aquesta saviesa de la gent gran, la biblioteca que es crema quan un vell mor, en aquest cas es va salvar i en forma de llibre la podem trobar a la biblioteca escolar, pública i a les llibreries.

El procés d’aquest conte va lligat al Centre d’Estudis de la Terra Alta. L’any 1980, un grup de gent de la comarca vam crear el CETA i una de les primeres coses que vam fer va ser publicar una revista anomenada Butlletí del CETA. En aquesta publicació, la tardor de l’any 1984 va sortir el conte del Xirolet, tal com ens l’havia explicat l’oncle Josep del Fuster.

No ha estat fins enguany, al cap de més de vint anys, que la Fundació el Solà l’ha editat. Com tots sabeu, la fundació treballa per conservar i difondre el patrimoni cultural de la Fatarella i de les comarques veïnes. Entre aquest patrimoni hi ha els contes, un patrimoni immaterial com la música, les festes, les tradicions... per contraposició al patrimoni material: cabanes, esglésies, monuments...

La idea de publicar-lo com a conte il·lustrat va sorgir fa uns tres anys i hi vam anar donant voltes i més voltes. Primer el vam passar a amics perquè ens en donessin la seua opinió; després, ja decidits a editar-lo i feta l’adaptació literària, havíem de buscar un il·lustrador, l’altre autor del conte, tant o més important que l’escriptor.

Des del primer moment vam pensar que havia de ser una persona molt lligada a la terra, que la conegués bé. Els paisatges del Xirolet són reals: l’era de Poca Bondat, les roques d’Abellot, la passera de Mussol, el molí del Llop existeixen, i tots vam coincidir que l’il·lustrador havia de ser el Joan de la Serra, que no és de la Serra, però que fa un munt d’anys que hi viu i amb qui ja havíem treballat. Aquest quadre que hi ha aquí és seu, és una de les obres que va fer per a una exposició de la Fundació; és, també, l’autor del fresc del restaurant de ca la Brisda i és, a més a més, un molt bon amic i molt bon artista.

Ell ha donat vida als personatges del conte: la mare, els pagesos, els pastors, el moliner, els paisatges i, sobretot, el protagonista del nostre conte, Xirolet.

El Joan ha il·lustrat esplèndidament el llibre, després ens parlarà del seu treball de creació. Queda clar que el Xirolet és un beneit, un prototipus de personatge de molts contes populars, que l’enreden i així aprèn, contes que volen divertir i a la vegada ensenyar. Però ell va fer unes observacions que em van fer pensar; va dir que no ho era tant, de beneit, i va fer aquesta reflexió: «Ell és ben cregut, són els altres els qui l’enreden». I, realment, després de llegir el conte i mirar atentament els dibuixos acabes veient un personatge entranyable.

I ja per acabar, un últim comentari. Fa pocs dies, Lluís Llach va fer el seu últim concert i, entre moltes altres coses, totes interessants, va dir més o menys això: «En un món tan competitiu com el que vivim, en què la gent es dóna cops de colze per grimpar i es trepitgen els uns als altres, i que quan es miren al mirall saben que això no és la felicitat, el millor que podria passar, i segur que el món aniria millor, és que quan a un xiquet o xiqueta li preguntessin què vols ser de gran digués: una bona persona». I jo veig el Xirolet un xiquet feliç, una bona persona.

Moltes gràcies!!

 

Abans de passar la paraula al Pere i al Joan, voldria agrair el treball i la col·laboració de la gent de la Fundació: la Neus, que entre moltíssimes més coses, ha transcrit la recepta que vam anar a fer una tarda a ca la Maria Tresa de Gatano; Josep Maria, que n’ha estat i n’és un contador entusiasta, i el Titus, autor de l’anagrama dels CONTES DE TERRA i PEDRA que representa un solc i un marge. Aquest anagrama el vam fer inicialment per a un projecte de recuperació de l’agricultura de secà: vam sembrar, batre, plantar... L’hem agafat com a logotip d’aquesta col·lecció de contes, perquè per fer la coca que no es va menjar Xirolet, però que nosaltres sí que mos menjarem, es necessita blat, oli... productes de la terra. El patrimoni immens de la pedra en sec va lligat, com sempre hem dit, a l’agricultura i a la ramaderia.

També vull donar les gràcies a la Maria Tresa de Gatano, que ens va ensenyar a fer coques fines; a David, que ens va acompanyar pels paisatges de Xirolet, i a d’altres persones de qui no apareixen els noms al llibre: el Ricard i la Núria de Gràfiques del Matarranya; el David i el Santi, informàtics, que han muntat la pàgina web on podeu trobar més informació; al grup instrumental Dos en ritme: Ernest Estapé, Xavi Font i Josep Basco, que acompanyen amb la seua música el recorregut de Xirolet cap al molí del Llop, i a la persona que fa que el llibre quedi endreçat, que les comes, els punt i els guionets estiguin al seu lloc, que no hi hagi cap falta d’ortografia, que la lletra sigui llegible i que et dóna bons consells perquè és qui llegeix i rellegeix un munt de vegades el llibre perquè surti al més perfecte possible i dóna l’última paraula perquè pugui anar a impremta... tècnicament és la correctora, però sempre fa més que això, gràcies a la Pites Roure.

Espero no haver-me deixat ningú. Bé, potser sí que em deixo algú, però no em vull deixar i són les bibliotecàries, especialment la Cristina i la Cinta, responsables de la central de biblioteques de Tortosa, i, naturalment, Rafel, del Centre de lectura de la Fatarella. Aprofiteu aquests espais plens de llibres, a la meua època no en teníem, i que disfruteu tots i totes del conte.

Moltes gràcies!

 

---------------------------------------------------

Ara passo la paraula al Pere i al Joan

Ara visitarem l’exposició i després menjarem, com no podia ser d’una altra manera, coques fines. Són dels forns de la Fatarella de cal Bessó i de cal Pastisser. Vam triar aquesta coca perquè la Loreto Meix de Gandesa, l’Anna Llop de Batea i l’Anna d’Ascó, autores dels llibres sobre dolços a les comarques de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre, editats per Cossetània, diuen que aquest tipus de coca, la COCA FINA, només la fan a la Fatarella.

L’acompanyarem d’uns bons vins: mistela i vi ranci de la Terra Alta, del Celler Josefina Piñol de Batea, del Celler Clua de Vilalba, de la Cooperativa de Bot i del celler particular de Josep Balsebre de la Fatarella. Bon profit, i no sigueu beneits, minge-us una coca i beveu, però amb moderació, que els vins de la Terra Alta són molt potents.

PÀGINA WEB

Aquests textos de presentació, juntament amb el manifest de l’escriptora Margaret Mahy en commemoració del Dia internacional del llibre infantil 2007 que us hem donat, els podreu trobar a la pàgina web del Xirolet la setmana que ve. Allí hi trobarà més informació. A reveure, bona lectura i fins al proper conte!

 

Fundació el Solà.

 

La Fatarella, abril de 2007